PREMSA

Nino Bravo, la veu que segueix viva

Doncs començarem amb un topic. Perquè l’univers d’aquell  immens Nino Bravo que ens va deixar fa ja quatre dècades, està replet de topics: paradigma del clàssic raig de veu valencià, mític intèrpret de peces romàntiques, el triomf de la constància d’un jove de família humil que va acabar sent idolatrat en mig planeta, la maleïda carretera creuant-se fatalment en el seu camí quan tan sols contava 28 anys i vivia el seu millor moment professional... Però el major dels topics, el que te reconcilia amb el gènere humà, és el que et mostra que, quaranta anys després que veiés la llum l’últim vinil original de Nino Bravo, la seua llegenda no sols pervisqui, sinó que siga sent reivindicada per artistes record màxim i llunya del nostre protagonista siga el de les seues mares plorant, davant la televisió, la tràgica mort d’aquell jove amb pinta de senyor major, discs del qual eres devorats, sense descans, pels aparells d’alta fidelitat familiars.


Sols des de la reivindicació i des del respecte s’entén que grups com Doctor Divago continuen versionant aquell ‘Voy buscando’; que formacions com La Habitación Roja decideixin saltar a l’escenari mentre sona ‘Mi tierra’. Aquestos artistes (també valencians) continuen rendint tribut a Nino Bravo quaranta anys més tard, quatre dècades després d’aquell multitudinari homenatge que va reunir a dotzenes d’artistes i vint mil espectadors, en una Plaça de Bous de València plena.


Allò d’aquell joveníssim Luis Manuel Ferri Llopis, el xiquet d’Aielo de Malferit, es veia vindre(veuen?, altre topic). Els espavilats alts càrrecs de les grans discogràfiques espanyoles gaudien de desfer conjunts per a tractar de descobrir i encastellar grans solistes. Aquelles bandes, que en els seixanta eren milers, que poblaven pobles i ciutats i lluitaven per triomfar en Madrid o Barcelona, que somiaven amb que una minúscula ressenya sobre la seua feina aparegués en la revista ‘Fans’, que, en la seua majoria, acabarien desmembrades per culpa del servei militar i ni tan sols aplegarien a gravar un míser senzill, aquelles bandes es van convertir en inesgotable viver d’immenses veus, temptades per dotzenes de caça talents que els prometien una carrera d’èxit si decidien seguir demostrant la seua valia en solitari. I si la marca de la casa portava imprès el encuny ‘de València’, en compte, senyors, allò ja era altra cosa. Que de formacions com Los Milos, va sorgir Bruno Lomas, i de Los Botines, Camilo Sesto, i de Los Diapasons i Los Relámpagos, Juan Camacho, i, de Modificación, Juan Bau.


Que Luis Manuel es convertira en Nino Bravo era qüestió de poc temps. Havia militat en grups com Los Hispánicos i Los Superson (alguns dels seus integrants, era una persona lleial, el van acompanyar fins els seues últims dies), i aquell immens raig de veu  feia saltar pels aires tots els canons sobre els típics registres del típic vocalista de conjunt beat. Al contrari que Camilo Blanes (després, Sesto), que va saber educar la seua veu de manera increïblement prodigiosa, ja iniciada la seua carrera en solitari, i al igual que altres gegants com Víctor Ortiz (Los Huracanes), el virtuosisme avassallador de Nino ja era patent quan es patejava els escenaris polvorins de la capital valenciana amb els seus amics rockers.

 

A Nino Bravo, no obstant, no el va arrancar un directiu discogràfic de les urpes del seu conjunt. És més, va ser un dels integrants de Los Superson, Vicente López, qui es va convertir en el seu millor valedor, parlant-li d’ ell a diversos periodistes, mentre Nino gaudia, durant dos anys, de les bondats de la Marina, en Cartagena. A la seua tornada, finalment serà Fonogram-Polydor, que s’emportarà el gat a l’aigua, poc després que algun caça talents llumeneres de RCA (si, son topic) decidira que aquell jove de províncies no apuntava maneres. En Polydor no pensaven el mateix i, en aquella segona meitat de 1969 van veure la llum els dos primers senzills de Nino Bravo, els encapçalats per l’angoixant ‘Como todos’ (Manuel Alejandro), i la marxosa ‘Tú cambiarás’ (José Luis Armenteros i Pablo Herrero). Les ventes d’ambdós vinils van ser irrisòries, però el cuny pensava invertir molts diners en un projecte (aquells primers temes van arribar acompanyats del seu propi videoclip) al que, prompte, també TVE va pegar una ullada. De fet, en a penes uns mesos, el nostre protagonista participava en l’Olimpíada de la Cançó d’Atenes, el Festival de la Cançó de Río de Janeiro i aquell popularíssim ‘Pasaporte a Dublín’ que va fer que Karina aconseguira un segon lloc en Eurovisión amb l’emotiu ‘En un mundo nuevo’.


A partir d’ací, casi quatre dels anys més frenètics que podria viure un ser humà: cinc discs grans, constants gires per Llatinoamèrica, diversos números u, els millors estudis anglesos (en la gravació de l’última tanda de cançons), els seus senzills editats en països tan dispars com Mèxic, Bèlgica, Alemanya, Angola, Argentina o Turquia, i els grans de la producció i la composició posats a la seua disposició: Herrero i Armenteros van continuar creant, per a ell, entranyables peces pop com ‘Voy buscando’ (impagables els balls que Nino es marca en el clip rodat en Carnaby Street), les màgiques ‘Libre’ i ‘Un beso y una flor’, així com el seu testament sonor, el himne ‘América, América’; Algueró es va convertir en un talismà al crear una ‘Te quiero, te quiero’ (ideada, originalment, per Lola Flores) que es va convertir en el seu primer èxit i va aconseguir que el seu nivell de popularitat assolís cotes inimaginables, una venerada ‘Noelia’ en la que el valencià aconsegueix algunes de les seues cimes interpretatives (eixe dramàtic crescendo, eixa progressiva pujada de tons, eixe crit desesperat...), la terna ‘Te acuerdas, María’, o la immensa ‘Mi tierra’; Juan Carlos Calderón, a més de dirigir algunes de les seues produccions musicals i arranjaments, va compondre per a ell peces tan donades al lluïment com ‘Vete’, ‘Cartas amarillas’ o la poc coneguda, però curiosíssima, ‘Arena de otoño’; Arcusa i De la Calva van idear la rítmica ‘Elizabeth’ per a promocionar la vena festivalera de Nino...

 

La majoria d’aquestos temes pul·lula irremediablement i eternament pels cervells i records de la pràctica totalitat de la humanitat hispanoparlant. A més, per si açò fora poc, i encara que la carrera de Nino Bravo va ser productiva, però curta, els arxius audiovisuals són incomptables. Gràcies a ells, en les seues actuacions o clips, podem endevinar que era un home senzill, un bon tipus, i gràcies a ells, i als cents de fotografies promocionals que van donar bon conter de la seua evolució, per a nosaltres hem retingut contades instantànies, amb les que identifiquem a Nino Bravo quan escoltem alguna de les seues cançons. Aquell tall de monyo tan característic, la seua indumentària absolutament dels anys setanta (eixes camises, eixe abric de cuer, eixes campanes), els seus complements (eixos penjolls, eixes sivelles, eixes ulleres de sol, eixos corbatins)... i sobretot, arribem a la conclusió que Nino Bravo tenia ànima de rocker, que interpretava aquelles balades amb la mateixa ràbia i passió amb les que es llueixen les més carismàtiques veus internacionals, i que tenia el cap tan ben moblat que era conscient, al cent per cent, de quan efímera pot ser la fama, i que el temps hi ha que aprofitar-lo sense dubtar, al màxim. Això el va portar, entre altres coses, a idear la construcció d’una sala de concerts i uns estudis de gravació, en València, on poder promocionar a nous valors de la música. De fet, va crear la seua pròpia oficina de contractacions i producció, Brani, i va decidir donar suport, firmament, a artistes novells; sense anar molt lluny, als integrants del Duo Humo, aquells amb els que viatjava el 16 d’abril de 1973 en aquell BMW, camí dels estudis de gravació de Madrid. La pràctica totalitat d’aquells projectes va quedar en el tinter.


Poques vegades un topic deixa de ser-ho, amb tanta justificació, per a convertir-se en veritat absoluta i sentiment anguniosament alliberador, d’aquells que tallen la respiració i provoquen un traïdor nus en la gola. El topic d’escoltar ‘América, América’, aparegut en ‘... Y vol.5’, l’elapé que va veure la llum poques setmanes després d’aquell maleït accident, i no emocionar-se pensant que aquelles cançons van ser gravades poques dates abans. El tòpic de constatar que aquell cordial Luis Manuel Ferri, que renegant dels comentaris  de la fama seguia visitant el popular barri de Sagunt, havia esdevingut un mite. Perquè els topics, quan de Nino Bravo es tracta, són solemnes veritats.