PREMSA

Nino haguera baixat els escalons amb la mateixa dignitat que els va pujar

Tal dia com hui, un 16 d’abril de 1973, la societat espanyola escoltava consternada en el part de les dos de la vesprada de Ràdio Nacional d’Espanya la noticia de la mort en accident de tràfic del cantant Nino Bravo. Havia ocorregut al prendre de la que era la N-III, a l’altura de la localitat conquense de Villarrubio, quan l’ intèrpret valencià es dirigia en el seu flamant cotxe a Madrid en companyia de tres persones que van aconseguir salvar la vida, no així Nino Bravo que moria camí de l’hospital. Aquell dia va morir l’home, Luis Manuel Ferri Llopis, de 28 anys d’edat, i va nàixer un mite, que s’ha anat agegantant amb el pas del temps, convertint-se, quaranta anys després, en un autèntic ídol de masses amb milers de seguidors en les xarxes socials i milions de reproduccions de les seues cançons més emblemàtiques en portals i biblioteques virtuals.


El mèrit correspon sense dubte al cantant nascut 68 anys arrere en la localitat valenciana d’Aielo de Malferit i dotat d’una de les veus més prodigioses que ha donat la cançó lleugera, encara que també a la qualitat d’unes cançons ben construïdes i millor orquestrades que han suportat la prova del pas del temps i que han sigut assumides com pròpies per les noves generacions. Per això aquest homenatge al gran intèrpret valencià pretén ser-ho també als artífexs del repertori del cantant, alguns dels quals, Pablo Herrero i José Luis Armenteros, ex components de Los Relámpagos i autors de la terna d’or formada per ‘Un beso y una flor’, ‘Libre’ i ‘América, América’; Manuel de la Calva i Ramón Arcusa, el Duo Dinámico, responsables, entre altres, de ‘Elisabeth’, o el recentment desaparegut Juan Carlos Calderón, autor de la preferida per molts, ‘Cartas amarillas’, recorden hui a la persona senzilla i a l’excel·lent professional que va ser Nino Bravo.


Tres dels temes que conformen l’escalafó de ‘lo más escuchado’ de Nino Bravo porten la signatura del tàndem format per Pablo Herrero i José Luis Armenteros. Així, ‘Un beso y una flor’ ha sigut reproduïda 7.1 milions de vegades des de que va ser pujada a la xarxa fa sis anys, un fenomen que Herrero titlla de ‘realment insòlit’. ‘Jo mai vaig pensar que una cançó sobreviuria a una generació, que em pareix ja molt de temps. Però algunes cançons han aconseguit passar de pares a fills, el que és un fet sorprenent’, assegura Herrero, al que no pareix importar que la gent reconegui ‘Un beso y una flor’ o ‘Libre’ com ‘cançons de Nino Bravo’, sense donar-se conter que darrere d’ eixes cançons està l’autoria de Parblo Herrero i José Luis Armenteros. ‘Hi ha que ser humils en aquestos casos. Creiem que la força la va posar Nino. Realment el que donava la cara era ell. Tenia una veu fantàstica i nosaltres el que vam fer va ser tractar que ell poguera lluir-se d’alguna manera. El que passa és que Nino ens va tornar amb escreix el treball que vam fer perquè fixat el que han sigut les cançons després que ell les interpretara’, reconeixen els autors d’una dotzena del més de mig centenar de cançons que conformen el repertori de Nino Bravo.


Pablo i José Luis  van conèixer a Nino Bravo quan ambdós treballaven en els estudis de Fonogram. Herrero encara recorda l’impacte que li va causar la veu del valencià cantant el tema de Manuel Alejandro ‘Como todos’. ‘Em vaig quedar aclaparat, que veu tan bonica, que neta, que fàcil ho feia aquell xic que pareixia seguir l’estela de Tom Jones o Engelbert Humperdinck. Però tenia alguna cosa distinta. Si Jones era força i energia i Humperdinck suavitat, Nino Bravo reunia les dos qualitats. Podia donar un agut fortíssim i quedar-se amb un fil de veu, com fa en ‘Te quiero, te quiero’. Tenia una mestria innata, doncs ell no havia estudiat cant. Reunia les condicions, tenia els ressonadors o sobretot tenia una cosa que és imprescindible, tenia sensibilitat’.


Pablo Herrero recorda que els va faltar temps per a començar a pegar bots allí mateixa quan els van proposar composar alguns temes per aquell xic que cantava en Los Superson i que volia llaurar-se un futur en el món de la cançó. Així van sorgir ‘Tú cambiarás’ i ‘En libertad’ que van conformar el seu segon senzill després de ‘Como todos’ i ‘Es el viento’, d’Alejandro, mostrant a un Nino Bravo molt més juvenil. ‘Realment érem joves en eixe temps. Ens portàvem amb Nino dos anys i formàvem part d’una generació que volia acabar amb moltes injustícies i que s’havia embarcat en una lluita per la llibertat’, comenten els autors de la mítica ‘Libre’, que al igual que ‘Un beso y una flor’, va representar un punt de inflexió en la trajectòria de l’ intèrpret valencià, una cançó que parla d’una persona jove cansada de tanta repressió i que lluita per la llibertat. ‘Era una visió utòpica d’una terra utòpica i en un moment utòpic’, assenyalen Herrero i Armenteros, que amb els peus en la terra van crear un himne a l’Espanya immigrant, ‘Un beso y una flor’, que representa, segons els seus autors, el primer viatge a Amèrica, ‘el me’n he d’anar d’ací si vull fer alguna cosa’, que per desgracia torna a estar d’actualitat.


Pablo Herrero recorre a la mitologia per explicar com haguera derivat la trajectòria personal i professional de Nino Bravo de no haver encontrat la mort en la carretera aquell fatídic 16 d’abril de fa quaranta anys. ‘Els herois grecs que morien joves eren un mite per a l’eternitat i anaven directament a l’Olimp. Eixe va ser el cas de Nino Bravo, que de no haver encontrat la mort tan prompte haguera pogut desenvolupar una gran carrera professional, haguera conegut a la seua filla xicoteta, haguera tingut una vida familiar que no va poder concloure. I després, com ens passa a tots, haguera tingut que baixar escalons, però jo crec en ell, que era un xic senzill, els haguera baixat amb la mateixa dignitat amb els que els va pujar’.


No podia faltar en aquest homenatge a Nino Bravo el record per al gran compositor i arranjador Juan Carlos Calderón, mort el passat mes de novembre i que va contribuir com pocs a perpetuar la memòria de l’ intèrpret valencià publicant en la dècada dels noranta una sèrie de discs en els que gràcies a la tecnologia el desaparegut artista sumava la seua veu a la d’altres cantants actuals a través de nous arranjaments i orquestracions del seu ampli repertori. Calderón va ser l’autor de ‘Cartas amarillas’, la segona que composava després d’uns començaments marcats pel jazz, la seua verdadera vocació. ‘No era el meu tipus de veu, però reconec eixa dolçor, eixe color que l’ha imitat tot el món’, deia Calderón en 2008.