PREMSA

'El secret de mon pare era la seua humilitat i cantar amb el cor'

‘Dius ‘Nino Bravo’ i s’obrin totes les portes’, comenta Amparo Ferri, una de les dos filles de Nino Bravo i qui junt amb la seua germana, Eva, nascuda pocs mesos després de la tràgica mort del major cantant valencià lleuger que ha donat el segle XX, s’ocupa de mantindre viva la seua llegenda i memòria. ‘Però no és complicat’, afegeix, perquè tot el món el vol. No ens ha costat gens. Nosaltres sols posem el nostre granet d’arena’, afegeix respecte a la seua relació amb la industria discogràfica o amb aquell que s’arrimen al museu de l’artista en Aielo de Malferit, la població natal de Luis Manuel Ferri.


‘Ma mare prefereix guardar el record – afegeix quan se li pregunta perquè des de la mort s’ha mantingut en un segon pla sent com era la seua filla una xiqueta de pocs anys -. Per a ella la seua mort va ser un colp dur. Mai ho ha portat be. No ha aconseguit superar-ho. Té altra perspectiva. Nosaltres vam perdre a un pare, però el mirem amb altra mirada’, afegeix.


Per a Amparo sols hi ha un secret per a que tant la música com la seua memòria es mantinga viva després de 40 anys. ‘A més de tindre el don d’una gran veu, era algú que cantava amb el cor, amb carisma. Volia viure cada lletra que transmetia i això arribava i continua arribant al cor de les persones. Tots ens han demostrat sempre afecte. Era un ser d’una gran humanitat i una bona persona que es va trobar amb la tragèdia molt jove. Com seria hui? – afegeix sobre la vida de l’artista que estaria a un pas dels setanta anys – doncs no hauria perdut l’essència. I seria una figura mundial. Mai haguera entrat en l’escombra mediàtica’, confessa.


Diu que, de moment, no hi ha previst cap nou projecte discogràfic, però si que han començat a treballar en una biografia oficial, ‘un document que seria molt valuós’. I creu que València si té algun deute institucional amb ell. ‘No sempre li han donat el valor que mereixia. Casi s’assabentem per casualitat que li havien dedicat un carrer. Però té tot l’afecte de la gent, que no l’oblida i transmet la seua música als seus fills. I això ja és important’.