PREMSA

Quaranta anys sense ‘la veu’

El 16 d’abril de 1973 va ser un dia infaust per a la música espanyola. La imponent veu de Nino Bravo es callava per sempre en la localitat conquesa de Villarrubio, en la que un fatídic accident de cotxe acabava amb la vida del cantant valencià.


El dimarts es compleix el quadregéssim aniversari sense l’artista, però les seues cançons continuen tan vives com aquell moment. Èxits com ‘Libre’, ‘Un beso y una flor’, ‘Noelia’, ‘Te quiero, te quiero’ continuen en el imaginari col·lectiu i són taral·lejades per generacions que ni tan sols van conèixer l’artista. Els seus temes romanen fixes en el repertori popular – i romàntic – gràcies al seu to personal, la cuidada orquestració de l’època i la fusió passional del seu caràcter mediterrani amb els canons de la cançó italiana dels anys 60.


Aquella corba funesta de la que era la N-III va llevar, als seus 28 anys, la prometedora carrera de qui va ser en vida un galant musical i després de la seua mort, una vegada més reivindicat i homenatjat artista.

.

EL XIQUET MANOLITO

La seua localitat natal, Aielo de Malferit, alberga orgullós des de 2006 un museu dedicat al seu veí més il·lustre, a pesar que sols va viure allí els dos primers anys de la seua vida abans que la seua família s’assentara en València, en el carrer de la Visitació. Allí va créixer el xiquet al que cridaven Manolito – el seu verdader nom era Luis Manuel Ferri Llopis -  que d’adolescent va començar a treballar en una joieria mentre apuntava ja maneres en això del cant melòdic, segons relaten els seus biògrafs i recull la web oficial de l’artista, per a posteriorment formar amb diversos amics ‘Los Hispánicos’ i, després, ‘Los Superson’.


Ja com Nino Bravo, el cantant va editar quatre discs entre 1970 i 1972: ‘Te quiero, te quiero’, ‘Nino Bravo’, ‘Un beso y una flor’ i ‘Mi tierra’.


Amb l’ajuda de compositors com Manuel Alejandro, Augusto Algueró i el Duo Dinámico, actuacions televisives de gran audiència i participacions en festivals internacionals – sobretot iberoamericans – eixos tres intensius anys van convertir a Nino Bravo en un ídol de maces tant en Espanya com en l’estranger, i no sols en la ‘América’ de la seua cèlebre cançó: les seues cançons van ser editades en països com Alemanya, França, Angola, Turquia i Holanda.


En un carrer de València molt proper al seu domicili familiar, un bust de bronze de ‘Homenatge de la joventut valenciana a Nino Bravo’ rep des de 1977 l’afecte de seguidors del cantant i de fallers amb una ofrena de flors cap a la veu valenciana per antonomàsia.


Així, com Nino cantava, el ‘ligero equipaje para tan largo viaje’ i que són les seus poques més de 60 cançons en cinc discs d’estudis - ... i el volum 5 va veure la llum de forma pòstuma en 1973 – continuen sonant en les ràdios i cors dels espanyols.


Quaranta anys després d’aquell funest dia, el que va ser un dels artistes més aclamats del moment jeu en la ciutat que el va veure créixer, a la que ell mateix podria haver cantat: ‘esa será mi casa, cuando me vaya yo’.