PREMSA

La ruta de Nino Bravo

Aquest dimarts es compliran els 40 anys d’un mal dia per a la música valenciana, el de la mort de Nino Bravo. Va viure 28 anys, pocs, òbviament, però en eixa curta trajectòria vital a Luis Manuel Ferri Llopis li va donar temps a forjar una carrera musical que no sols es recorda i s’admira sinó encara genera imitadors entre els nous cantants.


Nino Bravo va deixar empremta sentimental i musical, i també en València, tant en la capital com en diverses localitats de la província i, especialment, en Aielo de Malferit, lloc on va nàixer, seu del seu museu i punt d’encontre on ahir estava previst que es celebrara un dinar d’amics i familiars del cantant per a rendir-li tribut, presentar el vídeo ‘Aielo de Malferit, bressol de Nino Bravo’, inaugurar la web Museu Nino Bravo 2.0 i el seu canal en Youtube.


A més, segons la web oficial de Nino Bravo, www.ninobravo.net, es va mostrar el cupó de l’ONCE que homenatjarà a l’artista, es van celebrar diverses actuacions musicals i es va realitzar un recorregut amb ciris des de l’Auditori Municipal d’Aielo a la Casa Natal de l’artista i al seu museu, on es van dipositar dos rams de flors. El mateix dia de la seua mort, aquest pròxim dimarts, s’inaugurarà en València l’exposició ‘Nino Bravo: 40 anys recordant-te’ en El Corte Inglés de l’avinguda de França, on actuaran ‘Los Superson’, el grup original de Nino Bravo.


‘La seua empremta no es borra i el seu record està molt viu, per això considere important continuar recopilant dades de la seua biografia’, explica Darío Ledesma de Castro, col·laborador de la web oficial de Nino Bravo, font de moltes de les fotos i dades imprescindibles per a traçar aquesta ruta per la vida de Nino Bravo.


La senda arranca en el poble de la comarca de la Vall d’Albaida i ràpidament es desplaça fins la capital, concretament al carrer Visitació, on es trasllada la família quan ‘Manolito’ tenia dos anys.


Nino Bravo es va resistir a abandonar València a pesar que en menys de tres anys, entre juny de 1970 (quan va començar a vendre massivament ‘Te quiero, te quiero’ i es va convertir en una de les grans cançons d’aquell estiu) i abril de 1973, va passar de ser un cantant d’àmbit local a catapultar-se com un artista conegut internacionalment. Va gravar i va cantar ‘Noelia’, ‘Un beso y una flor’, ‘Mi tierra’ o ‘Libre’ en els millors auditoris espanyols i d’Amèrica Llatina; però, sempre va tornar a casa.


Eixa tirada a la terra pròpia possibilita encontrar en València l’empremta de la seua infància, dels seus primers treballs, del seus passos inicials com cantant (en el Teatre El Micalet, o en l’antic Alkázar, on va suspendre l’examen per a obtindre el carnet d’artista), de les seues grans primeres actuacions (en el Teatre Principal), de la seua boda (en l’església castrense de Santo Domingo), de la cafeteria del Ateneo Mercantil, on prenia cafè i jugava a les cartes abans de veure a Miguel Siurán, el mànager que li va buscar el seu nom artístic, de la seua agència de contractació (Brani, en el carrer Isabel la Catòlica), del lloc on descansen les seues restes mortals així com el bust dedicat a la seua trajectòria en el parc del carrer Lérida. En Benidorm va tocar per primera vegada professionalment amb ‘Los Superson’, amb els qui assajava en Catarroja fins que es van mudar a un baix en el carrer Primado Reig de València, ciutat en la que també dona nom a un carrer, tal i com passa en la seua natal Aielo de Malferit, en Naquera, en la localitat conquesa de Villarrubio on el seu cotxe va sofrir el fatal accident, en Roquetas de Mar (Almería) o en Tuineje (Las Palmas).


Al igual que la seua figura planeja per molts espais físics de València, la seua veu és encara un referent musical. ‘Són molts els artistes valencians que comencen, o els que participen en concursos televisius, als que se’ls delecta la influència de Nino. A més, a la gent en València li agrada eixe estil de veu, que porta dècades tan vigent que inclús segueix protagonitzant campanyes de publicitat’, explica Óscar Ponce, director d’Adhara Management, promotora i representant de diversos joves cantants espanyols.


Eixa vigència pot comprovar-se en Internet, que ofereix més de dos milions de resultats en Google si es tecleja ‘Nino Bravo’, o en els karaokes. ‘Té dos cançons que, la veritat, es canten molt, ‘Libre’ i ‘Un beso y una flor’, y una que no tant com les altres, però també és molt popular, ‘Cartas amarillas’, assenyala Raúl López, de la web karaokemedia.com, especialitzada en la descarrega de cançons.


‘Va morir en plena joventut i en ple apogeu. ‘Libre’ es va convertir en un himne en Chile. En València passa amb Nino com amb Concha Piquer. Ella no va tindre ni tindrà ningú que li faça ombra. Ell va ser un precursor, amb una veu molt viril, cristal·lina, clara. El meu fill es diu Iván perquè, d’ ell haver tingut un xiquet, que finalment va ser una xiqueta, s’haguera cridat així’, confessa Vicente Moya ‘Suco’, el seu últim mànager i actual president de la Casa de l’Artista de València, associació que el pròxim dimarts dipositarà una corona de flors en el bust de Nino Bravo en els jardins de Lérida.